Un dubte existencial

Dispensi senyor, bé, no sé quina edat tindrà ni si a vostè li agrada que li diguin senyor, però una mica de cortesia mai no està de més. Miri, estic aquí per un assumpte que no és del meu agrat, i em disposo a fer-li una pregunta de la qual li estaria molt agraït si me la pogués respondre. No m’agrada el fet d’anar demanant favors a la gent i fer-los perdre el temps, però si ho desitja demani’m allò que vulgui per quedar en paus, de fet així ho preferiria, ja que sinó em sentiré com si m’hagués aprofitat de vostè.

Tinc una mica de pressa així que intentaré ser breu, i suposo que vostè tampoc té tot el dia.

El motiu pel qual em dirigeixo a la seva persona és de vital importància per mi. Si en algun moment l’incomodo no dubti en dir-m’ho, em retiraré sense causar-li cap més maldecap. Aniré al gra. Bé, abans de formular-li la meva pregunta el situaré en el context perquè la pugui entendre, personalment odio quan em parlen d’algun assumpte sense saber el perquè, i d’aquesta manera intento que sigui més còmode per vostè.

Doncs estava jo dormint i, com cada dia, m’he llevat, m’he vestit, he esmorzat una tassa de llet i unes torrades amb mantega i melmelada, tres per ser exactes. Tot seguit he sortit de casa, he agafat el cotxe i a partir d’aquí han començat els meus dubtes. Per començar no hi havia el mateix trànsit que de costum. Normalment cada dia trobo cues a la C-17, però avui semblava que em volguessin donar una recompensa per la paciència demostrada durant més de 13 anys, hi havia quatre cotxes contats, podia posar la cinquena marxa en el tram on cada dia se’m carreguen els bessons de la cama esquerra d’anar embragant i desembragant constantment. Quan he arribat al lloc de destinació, m’he quedat bocabadat, ja que la reixa metàl·lica estava baixada, quan normalment veig al senyor Ramon assegut al seu despatx, esperant-me amb una pila de papers ben posats perquè els revisi. M’he preocupat per ell, ja que comença a ser gran, i últimament tenia una tos horrorosa. Ja li deia jo que deixés de fumar, però és molt tossut i no hi ha manera de fer-lo entrar en raó. Quan em disposava a trucar-lo, m’he adonat que m’havia deixat el mòbil a casa, ja que la nit anterior em vaig quedar sense bateria, i el vaig deixar carregant a l’endoll de l’habitació dels convidats, ja que a la meva no hi havia espai. En els dos únics endolls hi tenia posats l’aparell dels mosquits, és que jo dec tenir la sang molt dolça perquè sempre m’ataquen, i una petita llum que l’encenc abans d’anar a dormir per escriure una miqueta. M’agrada escriure sobre les meves cabòries, no per res, simplement perquè és la meva manera d’alliberar tensions.

Bé, com li anava dient, m’he deixat el mòbil a casa, i no he pogut trucar al senyor Ramon per preguntar-li si havia tingut algun problema, i com que no vaig gaire bé de memòria (sinó no m’hagués deixat el mòbil endollat) doncs tampoc recordo el seu número.

L’únic que podia fer era tornar cap a casa, és a dir, 30 quilòmetres més, encendre el mòbil i trucar al senyor Ramon, o bé quedar-me passejant, per fer estona, i tornar després per veure si havia aparegut. I aquí estic, esperant.

Just abans de veure’l a vostè se m’ha passat una idea pel cap, una possible hipòtesi que faria que entengués tot el que està succeint avui. De fet, era una sola pregunta, de la qual necessitava saber-ne la resposta, i si la resposta era la que jo esperava llavors tot quadraria perfectament. El més curiós és que aquesta resposta la podia tenir gairebé qualsevol persona, així que he decidit que a la primera persona que passés li faria la pregunta, i ves per on ha estat vostè.

Ara que ja li he explicat el context, que espero que hagi entès, trobo que és el moment idoni per a fer-li d’una vegada per totes la pregunta que respongui a la meva hipòtesi. La hipòtesi és que m’he llevat massa d’hora, i la pregunta és: quina hora és?

Possibles respostes (amb la col·laboració d'Esteve Capella):

• Ho sento, li acabo de donar l'hora a aquella dona que va per allà...
• No ho sé, no tinc rellotge.
• Lo siento pero no entiendo el catalán, ¿podría repetírmelo en castellano?
• Depenent de la latitud del país és una hora o una altra, adéu!
• ¿No ve que sólo hablo inglés? ¡Soy de Portugal!
• Ho sento però sóc sord (de Sordània capital) i no sé llegir els llavis, m'ho podria escriure?
• Bup! bup! grrrr... (un gos)
• Són les vint-i-dotze i quaranta-setze.
• Renoi, faig tard.
• Ni idea, però tinc una bicicleta groga.
• Són les ... (passa una moto) ... i no ho penso repetir.
• M'agrada que em facis aquesta pregunta. Si no et molesta et tutejaré, ja que d'aquesta manera establim un vincle més proper i se'm fa més còmode la conversa, alhora que el registre esdevé menys formal. Com t'estava dient... etc.