Furt oníric de propietat intel·lectual

Abans que res vull demanar perdó pel títol tant pedant que té aquesta entrada. Pels que no tinguin ganes de pensar, la traducció vindria a ser "robatori d'idees en somnis".

Dit això, avui, parlant de somnis amb un amic, n'he recordat un que vaig tenir el 25 de gener de 2013. Sé la data exacta perquè vaig escriure'm una nota al mòbil descrivint-lo per recordar-lo en un futur (com és avui), i hi apareix també la data de creació de la nota. Màgia pura.

El somni anava així:

Estava en una casa amb amics (cap en concret, era gent aleatòria), però amb mi hi havia dos nois i dues noies atractives. Estàvem asseguts en un sofà i jo els proposava jugar a fer rimes, "marcar-nos uns freestyles" per veure què sortia i riure una estona. A les noies se les veia entusiasmades però elles no hi volien participar, només escoltar. Els dos nois van començar amb unes rimes molt bones (una llàstima que no arribés a recordar-les quan em vaig despertar) amb les quals es van guanyar l'interès de les noies.
Arriba el meu torn, i em quedo en blanc. No vaig poder dir res.

Sí gent, que m'han robat les idees! perquè el somni era meu i per tant totes les rimes que van fer els nois EREN MEVES!! en canvi jo havia quedat com un pringat, i el pitjor és que mai podré explicar als meus "amics" i sobretot a les "amigues" del somni què va ser el que em va passar, més que res perquè aquestes persones no existeixen. No imagineu la sensació d'impotència que vaig tenir al despertar-me, quina ràbia, em sentia estafat!

No hi havia caigut fins ara, però a l'altre somni sobre el que ja he escrit, "Somni d'una nit de tardor (gairebé d'hivern)", em passa una situació semblant, i és que tinc la idea però em bloquejo quan toca crear.

Què em diria en Freud? Quina és la interpretació d'aquests somnis?

No sé si és bo o dolent: m'ho puc prendre com un complexe d'inferioritat, ja que en els dos somnis em bloquejo i els demés fan les coses millor que jo, o com un acte d'altruisme en què cedeixo els meus drets d'autor als demés.
Pot ser que hi hagi preocupació per la falta de creativitat? Pot ser que el cervell m'estigui demanant més activitat intel·lectual?

Si hi ha algun expert en el tema, que em doni la seva opinió. Ara bé, hi ha més de tres anys de diferència entre un somni i l'altre, i del segon ja fa gairebé un any. Suposo que es tracta de dos casos aïllats i que no tenen res a veure l'un amb l'altre.

Somni d'una nit de tardor (gairebé d'hivern)

La següent història tracta d’un somni que vaig tenir a mitjans de desembre del 2009. Anava així:

Jo estava assegut a la part de darrere d’una furgoneta, amb molta gent més, perquè dins s’hi feia una obra de teatre, i com que l’espai era tan reduït els actors anaven sortint un per un i feien el seu petit monòleg o improvisació. La furgoneta, mentrestant, com si no passés res, s’anava passejant pel Passeig Fluvial de Granollers. Quan va acabar la funció, sortia una presentadora i ens preguntava si a algú li agradava escriure, i jo tímidament aixecava la mà. 

- Un enano en un bomo lleno de compota de fresa. Escribe sobre este tema.

Això és tot el que em va dir, havia d’inventar una història sobre aquest tema, però per començar no sabia què significava un "bomo", així que li vaig preguntar, però em va respondre amb una definició que tampoc vaig entendre. Li vaig preguntar per segon cop, però m’ho tornava a explicar amb unes altres paraules que tampoc entenia, així que pel context vaig deduir que un "bomo" es referia a un bidó (per què? no ho sé, suposo que perquè és un lloc on hi cap un “enano” i és imaginable, no li trobo cap altra lògica).

Tot seguit mirava al meu voltant i tots els espectadors tenien llapis i paper, i estaven escrivint sobre el mateix tema (per què pregunten "a qui li agrada escriure" si al final tots hi participen?). Recordo que al meu costat hi havia un amic meu, l’Albert (que anteriorment era l’Adrià però en els somnis sempre passem d’una persona a una altra sense saber el perquè), i anava escrivint i rient ell mateix, mentre em deia que em preparés perquè era molt bo el que estava escrivint, i que quan ho llegís en veu alta em faria molta gràcia. També recordo que jo intentava escriure però tenia molts contratemps: primer el llapis no anava bé, després el paper era massa petit i no m’hi cabia res, a més a més en el paper hi havia imatges que es movien i no em deixaven escriure. Mentrestant jo em posava nerviós perquè se m’acabava el temps per escriure.

L’únic que vaig poder escriure va ser:

- No hi havia cap vegada, una persona de mides anormalment reduïdes...

Fins aquí el somni. Sí, va ser un somni bastant estrany, com sempre passa, però el més estrany de tot és que el somni era gairebé tot en castellà, i crec que aquest ha sigut l'únic cop que he somniat en castellà.

Crec que el somni em volia obligar a escriure, perquè quan el vaig tenir intentava escriure bastant regularment però portava un temps poc inspirat, i a falta d’inspiració doncs me la donava el propi somni, amb un tema i un inici. 

Potser hauria de fer cas i posar-me a escriure sobre "un enano en un bomo lleno de compota de fresa", però crec que el que ho hauria de fer és l'Albert. Se'l veia molt content de la seva creació en el somni. 

Albert: Si llegeixes això, que sé que ho faràs, tens feina.

Palabra viva

¡Nunca conseguiré hablar la lengua de los que me vieron crecer en el Aconcagua! Dijo Tobías sin saber el precio de un viaje en góndola. Estaba tan iluminada la cárcel de sus sueños que se hicieron trizas las bolsas de nueces de Macadamia que llevaba su abuela incrustadas en el páncreas.
Pero Aurora, ¿quieres dejar por un momento lo que estás haciendo y hacerle punta a un lápiz de color rosa abandonado en la calle? Ya le harás la traqueotomía a tu hija en otro momento. Quedóse de piedra, y desde entonces reposa en la Plaza Mayor, con una fuente emanando de sus más íntimos órganos, los codos. Era incapaz de sonreír aunque tuviera un gran cómico delante, aunque le hicieran cosquillas. Había muerto.

Fue jactándose de la situación la idolatrada duquesa, cuando de repente un ténue caballo de ojos de color pescado trajinó el escándalo de la joya perdida entre la multitud del mercado más cálido de Beirut, un Carrefour en llamas. No hasía falta disir nada más, confesó el payaso ciego que deambulaba sobre los coches, era de Pekín sin querer.

Caía la lluvia sobre los que ese mismo día elegían basurero en las urnas en todas las mesas electorales del país. Cada vez estaba más cerca el fin del pantano, hasta que las horas se fueron y dieron paso a unos enanos con gaita vestidos de bufón persa en las proximidades del bello paraje danés.

Todo se fue a pique, incluso el pique de barras de la Fiesta Mayor de Ceuta, incluso Piqué, incluso las matemáticas, todo se fue a pique. Y gracias a eso puedo volar e inventar rimas con un calcetín y una moneda turca. De hecho, un amigo mío ya me lo escribió un día en un ratón: halla el modo de hacer las cosas y serás capaz de experimentar colores y formas dentro de una barrica de Pepsi Light. Su profetismo ascendía día tras día, año tras año, verdura tras farola, hasta que empezó a decrecer y ya no es profeta, es profesor de lengua en un instituto para niños y niñas y niños. También hay un perro, pero no participa nunca, aunque está matriculado (B-3597-LT), pero él dice que es el guía de su dueño, que antes era sordo pero ya puede andar. Es una tapadera mayúscula, TAPADERA.

Hace que uno se sienta bien, con ganas de actuar en musicales en Broadway, y este es uno, sí, mi vecina, que cambió de sexo por dos razones: una de ellas es porque una vez llegó tarde a clase, y la segunda porque se perdió en la Fiesta Mayor de Ceuta, donde el alcalde proclamaba el inicio de la boda de los curas entre ellos. Qué sinfín de aventuras vivieron estos bandidos, que sin querer entrometerse en asuntos de alta relevancia institucional, desaparecieron burocráticamente hasta un año antes de desaparecer, donde aparecieron muy parecidos a dos inquietantes gomas de mascar. De hecho, Judit mascó uno y tuvo hijos de chicle. Pero la historia no acaba aquí, sino aquí.

Ahora empieza otra, pero no muy bonita, así que ni la escribiremos, porque al final mueren todos y no se salva ni el apuntador, y de hecho ni el mismo escritor, que en este caso soy yo. Por eso vamos a sudar de ella, a ignorar esta historia. Si nos mira, le apartamos la cara, si nos dice algo nos hacemos los suecos: Jag behöver hitta ett apotek. En fin, que se vaya a tomar por el centro de la gran manzana.

Bien, la siguiente historia nunca empezó, así que la llamaremos "Érase nunca" o bien "¿Cómo estás, vampiro?". Narra la prehistoria de un sauce llorón, al cual plantaron, creció y murió. Todos nos hemos reído mucho, pero como era la prehistoria de este árbol, pasaré a contaros la historia de su padre, Thomas.
Thomas era un sauce llorón cualquiera, y en un lugar cualquiera fue donde sus "arreles" decidieron vivir. Los primeros brotes fueron brotes, hasta que el árbol fue adulto. No fue nunca a la escuela, pues un árbol era, y se pasó la adolescencia llorando, de ahí su nombre: sauce. Le atormentaba saber que su madre no nació virgen, así que decidió vivir lejos de su pasado, lejos de los nietos que lo vieron crecer, lejos de sus raíces, por lo que murió, aunque sus últimas palabras fueron: "¿Cómo estás, Van Persie?". Pero no había nadie que lo escuchara, y sus palabras se fueron con el viento, hasta que una emisora de radio abandonada en un garaje de Oklahoma recibió unas ondas distorsionadas que parecían decir "¿cómo estás, vampiro?". Y así se forjó la leyenda del sauce llorón.
El cerebro pide horchata.